EL REI COTXE

De la mateixa forma que la majoria de civilitzacions antigues adoraven el sol, com a font de vida i calor, els urbanites del segle XXI tenim l’automòbil en un altar, adorat amb flors, ciris i genuflexions, convertit en rei i símbol de la societat consumista, còmoda, apaivagada i benestant. El cotxe ens apropa, ens proporciona mobilitat, però també contamina, ens esclavitza i ens condiciona en la mesura que totes les polítiques urbanístiques estan enfocades a encaixar la peça del trànsit i l’estacionament. O, el que és el mateix, el soroll, la brutícia, l’aire viciat i el malbaratament del paisatge. Els carrers no haurien de ser dels cotxes, sinó dels vianants. De les persones.

Les línies precedents poden tindre una certa càrrega assumida i espere que assumible de flower-power, i això que, com canten els Antònia Font, ja m’ha passat l’edat de fer-me hippie. Però em serveixen d’introducció per a dir que, com a ciutadà, qualsevol iniciativa per alleugerar el centre històric de Xàtiva de cotxes conta amb la meua benedicció apriorística. Fer-ho bé no és fàcil. S’han de véncer resistències, fer pedagogia i, a més, incardinar els projectes de peatonalització dintre d’un concepte global de ciutat. Traducció: tindre clar per què i per a què es trauen els cotxes d’allà i proporcionar al veïnat i a la gent que treballa allà alternatives.

A mi el projecte de l’ajuntament em sembla escàs, poc ambiciós, com ha assenyalat el Bloc. Li manca, segurament, fixar zones totalment lliures de trànsit, les més visitades turísticament. Però té aspectes positius. Una restricció al trànsit, limitat a operacions comercials i a l’accés de veïns, pot ser un bon començament. És cert que en la mentalitat dels visitants i dels ciutadans de les afores encara no entra deixar el cotxe en el perímetre i caminar cinc o deu minuts, perquè les distàncies en el centre de Xàtiva són raquítiques. Tot és començar. I també és veritat que l’equip de govern no es caracteritza precisament per la seua capacitat de diàleg amb l’oposició i amb el conjunt de la ciutadania, i d’ací un guirigall absurd i estèril que el PP podia haver evitat fent la casa per la cimentació, com toca, posant les cartes boca en amunt i, després, amb tota la informació, elaborar un projecte.

Perquè fer el projecte i després preguntar és, a més de poc democràtic, una font de conflictes. Per desgràcia, ja no hi ha tornada enrere. Però tocaria que, a més de donar suport als comerciants que estan en contra, els socialistes explicaren quin seria el seu pla alternatiu de tancament al trànsit. Si no, tindrem dret a pensar que s’ha actuat amb oportunisme i que s’ha alimentat, tot i que siga inconscientment, el culte al rei cotxe.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 5-11-09)

NEONS PEATONALS: TROBADA AMB EL PROFESSORAT DEL JOSEP DE RIBERA

En aquesta ocasió, Els neons de Sodoma fan un viatge ben curt: demà divendres, de vesprada, trobada per parlar de la novel·la amb professors i antics professors de l'Institut Josep de Ribera, de Xàtiva, agrupats en la Confraria de golafres i llèpoles. Una confraria laica que es reuneix una vegada al mes per fer alguna activitat de caire cultural. La cosa té la seua gràcia. I també el seu compromís, perquè entre el públic hi haurà molts antics professors d'un servidor de diferents matèries, fins i tot alguns que em suspendrien en el seu moment. Una presentació, per tant, molt particular.

Il·lustrem açò amb una foto de Rubén Tomàs de la recent presentació a Lloc Nou d'En Fenollet, on estic amb Rafa Tomàs, docent jubilat precisament del Ribera. Amb ell vaig coincidir a l'optativa de Teatre. Grans records. L'organitzador de demà és un antic professor meu de literatura catalana, Josep Vicent Martínez. Per cert, encara que no vinga al cas: entre els alumnes del meu institut va estar Raimon. No podia deixar de pegar-me el moc.

SICKO: LA SANITAT SEGONS MICHAEL MOORE

A hores d'ara, ja tindreu suficient informació sobre la darrera càrrega de profunditat interna del cineasta Michael Moore sobre la societat nord-americana, Sicko (2007), el seu documental sobre el sistema sanitari d'aquell país. Jo l'acabe de visionar, coincidint, més o menys, amb els intents de l'administració Obama per ampliar la cobertura sanitària als milions de ciutadans dels Estats Units que no la tenen. Actuació superficial, moderada i clarament insuficient, tot i que la reacció de la caverna d'allà faça pensar el contrari.

Perquè com s'encarrega Moore d'emfatitzar, ni tan sols la ciutadana que té assegurança contractada té garantida l'assistència: les grans empreses del sector ja s'encarreguen de posar tots els obstacles possibles per no pagar aquelles intervencions o tractaments més cars. Amb resultats literalment letals, en molts casos. Moore és brillant i amé en l'exposició de la infàmia (sol ser-ho als seus documentals) i en l'explicació de la manipulació a gran escala per fer creure el nord-americà mitjà que la sanitat pública i universal és poc menys que comunisme en estat pur. Anatema en un país on el conreu de la personalitat del "jo propietari" i la demonització del fracàs, d'aquells que no arriben ni a fregar amb els dits el somni americà, són patològics. O patètics, dit sense ínfules de superioritat moral: cada societat té la seua pròpia dosi de patetisme idiosincràtic.

Tanmateix, com a Bowling for Columbine o Farenheit 9/11, a Moore li perd intervenir directament, manipular per a que passen coses. En Sicko, el passatge auto-complaent és la folklòrica visita a Cuba per a que siguen atesos treballadors de la zona zero de l'atemptat a les Torres Besones que no tenen cobertura malgrat tindre greus malalties. El muntatge és eficaç, des d'un punt de vista emotiu, fins i tot té una part emocionant. Però també és una mica oportunista. Es perd segurament una oportunitat d'aprofitar part del metratge per aprofundir en el corrent d'opinió contra la sanitat pública, les seues motivacions, més enllà de la manipulació política i empresarial. Però Moore juga amb els implícits perquè es tracta d'un producte pensat per al consum intern, per generar opinió al seu país.

Per als estrangers, per contra, és una bona oportunitat de reflexionar sobre els beneficis d'allò públic i sobre una opinió ben estesa, i no massa fonamentada, sobre el mal funcionament dels serveis de salut a casa nostra. I una munició impagable a l'hora de jutjar les cada volta més esteses opinions que apunten a la necessitat de continuar posant recursos sanitaris en mans de la iniciativa privada amb ànim de lucre. La visió de Sicko hauria d'ésser una vacuna contra aqueix tipus de temptacions dels liberals i de la pretesa esquerra carregada de complexos.

NEONS ON THE ROAD: ALACANT

Escric aquestes línies des de la Universitat d'Alacant, on Els neons de Sodoma i un servidor hem anat a parar per parlar un poc de literatura amb alumnes que han llegit la novel·la i amb alumnes que no, una barreja que se sol donar en aquest tipus d'encontres acadèmics. La visita és fruit de la deferència dels professor i escriptor Carles Cortés, qui ha proposat Els neons com a lectura optativa als seus alumnes.

El repte: poder respondre als dubtes dels alumnes que ja han llegit la novel·la, sense descobrir massa cartes a la resta. I per sortejar això la idea és centrar-se més que en la novel·la en el procés de creació i escriptura i en una incitació genèrica a la lectura. Veurem com resulta.

ALGUNES IDEES SOBRE L'EXPERIÈNCIA DIGITAL

Com que alguns de vosaltres heu manifestat interés per la taula rodona L'experiència digital, desenvoluparem algunes de les moltes idees que es van tractar allà a través dels ponents i també del públic. De primeres, estan les motivacions. D'allò en parlaren els ponents. Joan Navarro manté una revista digital com ara Sèrie Alfa des de fa una dècada amb la voluntat de difondre diverses literatures. Però també de conferir-li al català la qualitat de llengua global, d'intercanvi.

Toni Cucarella, mentre, manté obert un bloc per a l'agitació i el debat, Toni Cucarella en roba de batalla, però també té uns altres blocs, Toni Cucarella Edicions i La Cuca Salamanduca, on difondre creació al marge dels canals convencionals (la història és coneguda). Finalment, Manel Alonso té obert un bloc, Els papers de Can Perla, per difondre l'obra literària que edita ell i editen uns altres a més de la seua pròpia creació.

Motivacions diverses per tant. Intenció de difusió, però condicionada per la brutal atomització de la xarxa que limita i acota la coneixença i l'accés a les propostes. Però dintre de la voluntat de no magnificar (o deïficar) ni menysprear Internet com a element de difusió literària, tothom coincideix en algunes de les seues utilitats. Per exemple, la quantitat de creació, crítiques, ressenyes, i etcètera, que omplin el buit dels mitjans de comunicació convencionals, orfes d'espais que parlen de literatura en català. També es va incidir en una utilitat concreta: la xarxa és l'únic espai de veritable intercanvi literari entre els territoris de parla catalana. Els canals de la literatura convencional pràcticament són estancs: al País Valencià, a les Illes i a Catalunya gairebé es desconeix (i per tant no es difon) el que es fa ens uns altres territoris.

A continuació es va parlar també de la necessitat de distingir entre literatura digital i digitalitzada, i relacionat amb això temes com el llibre digital, si Internet posa en perill els drets d'autor i si és un pas enrere per a la professionalització dels escriptors. Opinions d'ampolla mig plena i mig buida. Per a alguns, els blocs podrien ser, com en alguns llocs d'Europa, una petita font de finançament. La digitalització, a més, s'hi veu com una forma d'arribar a obres descatalogades o difícils de trobar. Fins i tot hi ha qui veu que, una vegada eliminats els costos d'edició i distribució, hi haurà qui s'atrevista a dur endavant continguts literàriament més ambiciosos i complexes.

Al voltant d'allò les reflexions sobre la pervivència o no del llibre, tal i com la coneixem (sembla que tothom coincideix en què té encara una llarga vida per davant) i el paper de les llibreries, que hauran d'experimentar canvis, o la possibilitat de passar, com la música, per una etapa més o menys de transició de pirateria literària. O siga, un gratis total que, òbviament, tindrà conseqüències.

S'abordaren més qüestions però l'espai a un post és limitat. En acabar, experiències i opinions diverses entorn al present i, respecte del futur, moltes incògnites i gairebé cap certesa sobre l'experiència digital de la literatura. Una novel·la de final obert.